Kung-fu

Kung-fu

Originalment el terme kung fu (literalment temps i energia), es defineix com una habilitat adquirida a través del temps, amb esforç, dedicació i continuïtat. Per aquest motiu, no és exclusiu de les arts marcials, sinó de qualsevol activitat que es realitzi procurant fer-ho de la millor manera possible, però, va adquirir la seva connotació associada a les arts marcials pel contacte amb els occidentals, els qui ho van traduir com ‘ Treball Continu ‘(dels ideogrames xinesos Gong: treball, posició o exercici, i fu: continu, de manera correcta, ben fet, savi, total).

Actualment, “kung fu” s’utilitza per referir-se al art marcial xinès tradicional, mentre que l’expressió “Wushu” al · ludeix al Sistema Esportiu del kung fu Modern, el que també es coneix com ‘kung fu olímpic’, és a dir, un esport de alt rendiment amb projecció a les Olimpíades, el qual està més orientat a la salut, la millora de l’estat físic i la demostració gimnàstica que a l’aplicació marcial (pel mateix, és una adaptació amb moviments més vistosos, i sovint acrobàtics, de les formes). Paral · lelament al Wushu d’exhibició, s’ha constituït un sistema de combat esportiu del Kung Fu, anomenat Sanda, que permet tècniques de boxa, pateo i lluita (llancis, enderrocs i poryecciones), però exclou tècniques d’estrangulament, luxacions i combat de pis .

El kung-fu aconseguir gran projecció gràcies a tres grans fites: a) l’aparició de Bodhidharma (Ta-Mo en xinès), b) la popularitat que li va donar Bruce Lee a través de les seves pel.lícules i la sèrie televisiva anomenada kung-fu qui protagonitzar el desaparegut David Carradine (Bill a Kill Bill) cal destacar que la idea del programa va ser de Bruce Lee i que la Warner no va voler que Bruce Lee fora l’estrella, si no, una altra història hagués estat.

La tradició de les arts marcials de la Xina indica que, amb l’ànim de difondre el seu ensenyament, va arribar al Temple de Shaolin ubicat a la muntanya de Songshan en l’any 525 dc Les llargues i profundes sessions de meditació impartides per Bodhidharma van donar com a resultat que els monjos es tornessin febles, ja que no aguantaven l’entrenament, raó per la qual Bodhidharma va desenvolupar un sistema d’exercicis basats en 12 animals (drac, tigre, grua, cobra, lleopard, pantera, fènix, mantis, ós, àguila, cavall i mico). Més tard van ser estesos, segons explica la llegenda, a 18.

La muntanya de Songshan també era freqüentada per literats i emperadors, i més per lladres i tropes enemigues que abusaven dels monjos, els humiliaven i innombrables vegades els mataven, raó per la qual Bodhidharma va arribar a la conclusió que “no fer res” davant a aquests injustícies era tant com permetre que destruïssin el seu propi temple o “ànima”. D’aquesta manera Bodhidharma va combinar el sistema de 18 animals amb una forma de defensa inspirada en les lleis de l’univers (moviment dels astres) i de la naturalesa (experiència d’animals), desenvolupant el que més tard prendria el nom de “Kung-fu de Shaolin “.

Dins el kung-fu ha el famós dim mak o toc de la mort que consisteix en colpejar els punts vitals del rival en diferents angles … dins del Japó es coneix com Kyusho.

També hi ha el txi na que és l’art de trencar ossos que és una de les tècniques que s’ensenya. Al Japó hi coneix com koppojutsu.

És sabut que el kung fu és considerat com pare del karate japonès, del que deriva al seu torn el taekwondo.

Dins el kung fu existeixen diferents estils algunes fonts diuen que són més de 300, cada estil té tècniques i tàctiques diferents així com cops esquives propis exemples: shaolin, taichichuan (que té 5 estils ditintos) wingchun (amb diverses escoles diferents amb tècniques variades) , Choy llegeix fut, Bagua zang, hung gar, kung fu del aguila, kung fu de la mantis religiosa etc també es diu que hua to fuel creador però no l’anomeno kung fu i bodhidarma ser el creador del kung fu shaolin tradicional.